L’hipertext pot connectar imatges, sons i paraules, i d’aquesta manera expandeix la noció de text més enllà del merament verbal; és a dir, relaciona informació verbal i no verbal.
“han d’abandonar-se els actuals sistemes conceptuals basats en nocions com centre, marge, jerarquia i linealitat i substituir-los per altres de multilinealitat, nodes, enllaços i xarxes”
Landow, George (1995), Hipertexto. La convergencia de la teoría crítica contemporánea y la tecnología. Barcelona. Paidós, pàg. 14
Tot i això, és difícil trobar hipertextos de ficció que responguin a aquestes característiques; fins i tot l’estudi dels hipertextos d’Adrienne Eisen sembla mostrar un retrocés en les seves pautes hipertextuals. El primer hipertext té algunes imatges (a la portada), i l’últim ha estat publicat en paper.
És clar que els pensaments no lineals són molt més difícils de posar sobre paper i que el mitjà ideal sembla aquest hipertext versàtil i sense límits.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo no sé si el virtual ens portarà vers un utòpic Món Feliç, on tothom tindrà accés a informació, on els lectors construiran els seus recorreguts...
ResponEliminaEl que si sé és que, quan vaig començar la Llicenciatura, vaig decidir llegir els "Grans de la Literatura Universal" (una llista establerta amb criteris aliens a la meva persona) i, de moment, poques obres m'han decebut.
Cosa que no puc dir del meu contacte amb els artistes "virtuals" (o almenys de molts d'ells): masses "trampes", poc risc,...
Si parlem d'Eisen:
Crec que Adrienne és sincera quan afirma que necessita l´hipertext per donar veu al seu pensament no-lineal.
Però també crec que és molt conscient respecta qui rebrà l’obra a la xarxa: el lector virtual. I més enllà, sap exactament quin és el seu target de consumidor implícit:
Com experta en temes de marketing, l’escriptora coneix molt bé el dinamisme del procés d’interrelació que s’esdevé entre consumidor (inputs), productor (output) i resultat o producte resultant (feedback). Així, el seu consumidor potencial sembla ser:
Dona (entre els 30 i els 50 anys), urbana, universitària,professió liberal, ingressos mitjos-alts i d’esquerres (demòcrata). O el què és igual: l’abstracció de la seva imatge simbòlica reflexa en un mirall. O el què és igual: el principal consumidor de la xarxa.
Una bona combinació entre: els tres minuts de monòleg dels late show, els guions de les sitcom i les pel•lícules de Woody Hallen (pel que fa a la seva condició de jueva i a l’obsessió pels temes sexuals). Col.locant els seus personatges en situacions absurdes i utilitzant la IRONIA com a recurs literari.
I es que la ironia ven en l'hipertext postmodern(i el sexe encara més!)! i pot jugar convenientment entre el bledisme (el Diario de Bridges Jones) i el fanatisme (Sex and the City) sense que això comprometi ni a autor ni a lector (aquí tothom és guay!). Ningú sembla plantejar recorreguts alternatius, el simulacre venç a la realitat. Un cop apreses les normes per la comunitat de lectors (que són sempre fixes) tothom sap llegir ironia; el finit i el limitat sembla la manera de posar límits al caos, de vèncer la complexitat.
…potser, hauríem de deixar de “mirar-nos el melic” (o més correctament deixar de mitificar conceptes com autoreflexivitat) i enfrontar-nos seriosament a nosaltres mateixos.